Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/109

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

això que tu ens contes. Qui sap, llavors, si ella mateixa
te voldrà a casa nostra, i no calgui que en cerquis una altra.
Un fill tardà li naixia que fou molt desitjat
i acollit amb gran joia, i nosaltres ens el criem a casa,
a dins del fort palau: si ara tu el criessis
i arribés a ésser gran, te'n veuries, de rica i contemplada
i envejada de totes les dones, d'haver-li sigut dida! —
Aixís parlà, i la dea, amb el cap féu que sí; i les donzelles
airoses se n’anaren amb els càntirs lluents plens de l’aigua.
Al gran casal del pare ben tost arribaren, i deien
el cas a la mare, que les feia tornar de seguida
a cercar l'estrangera i fer tractes, oferint-li molt bona soldada.
Com cerves o vedelles que en temps de primavera,
saciat l'apetit, joganeres, saltant van per les prades,
aixís mateix, aquelles jovenetes, tenint-se les robes,
gracioses corrent, se n'anaren per la via enfondida dels carros,
voleiant-los les cabelleres rosses com flor de safrà
damunt les espatlles. Trobaren quieta, a la vora del camí
on mateix la deixaren, la dea immortal, i dugueren-la
a la casa pairal tan amada. Amb el cor afligit les seguia,
envelada la testa, Demèter, voleiant-li la túnica fosca
entorn dels peus lleugers. I, arribades que foren amb ella
al palau de llur pare Celeos, deixeble de Zeus, al pòrtic
trobaren la mare, que seia al llindar de la cambra bonica,
tenint el tendre infant al pit, i correren a ella.
Mes, quan la dea augusta travessava el llindar, amb la testa
tocava el cim del portal, que s’omplí de claror. Metanira
restà tota admirada de sa presència, i, pàl·lida
alhora i temorosa, li oferí son seient. Mes Demèter,
la qui regeix els temps de l’any i duu fruites esplèndides,
refusà la cadira esplendenta, restant silenciosa,
baixos els ulls divins; en tant Iamba, la dona
d'honestos pensaments, li acostà un altre seti, cobrint-lo
amb una pell blanca. Asseguda que fou, amb ses mans abaixava
el vel que la cobria; mes encara restà molta estona
adolorida i muda la dea, sens paraula
i moure’s ni somriure, ni voler menjà o beure,
tota plena del dol de sa filla l’esvelta. Iamba, llavores.