Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/12

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Donz. I.
No, princesa,

no et cansis: massa a prop és la mar brava.
No hi corris, que és en va...
Donz. II.
Sembla una daina.
Donz. I. I que està enjogassada!
Donz. II.
Sempre, sempre...
Donz. I. Sempre no: aquest matí, mentres veníem
a rentar, jo l'he vista pensativa.
Menava el carro al pas, tota callada:
duia les regnes en les mans, pro es veia
que tenia el seu cap en altra cosa.
Donz. II. Jo, del que m'he adonat, mentres rentàvem,
és de que tot sovint s'embadalia
guaitant l'aigua de fit, i, com suspensa,
restava així una estona, mentres l'aigua
li lliscava entre els dits, i l'ona fresca
li banyava, escorrent-se, el braç immòbil,
fins que tornava al seu quefer i amb aire
se posava a cantâ...
Donz. I.
I quan esteníem

s'estava allà assentada tota sola,
mirant al mar sense dir res.
Donz. II.
Ai! mira,

potser guaitava si de lluny se veia
la nau ditxosa que portés el príncep
promès als seus desitjós; perquè ella
de cap dels que la volten s'acontenta.
Donz. I. La princesa és de mena somniosa,
que tant com, segons com, riu i s'alegra
per un no res, i tota sola canta,
aixís mateix té encantaments de sobte
i unes tristeses que ningú ho diria.
Donz. II. També moltes vegades l'he observada
que quan, vora del foc, la reina fila
i li estem a l'entorn totes feineres