Aquesta pàgina ha estat revisada.
| mentres la dida va contant rondalles dels déus i els homes, ella, la princesa, s'atura de filar, de tan atenta, i avança el cos per a millô escoltar-la, i el rostre se li encén i els ulls li brillen. |
| Donz. I. | Més fou aixís encara, l'altre vespre, quan el bon vell Daimó, al so de l'arpa, cantà les gestes dels valents de Troia, que ella talment semblava que hi vivia i mudava el semblant amb les paraules, alegre o trist segons la sort dels hèroes esdevenia en el cantar: mig reia, li espurnaven els ulls, o ja restava amb la boca entreoberta com bevent-se les paraules alades del poeta; i de vegades s'estremia i feia un gesto com volent intervenir-hi per socórre’ a algun hèroe, o vènce’ a un altre... |
| Donz. II. | És que ella és bona per muller d'un hèroe, i fins d'un immortal. |
| Donz. I. | Què dius? Blasfèmia!
|
| Donz. II. | No fóra la primera. I què li manca? Ni el cor ni el seny; i, en quant a graciosa de tot son cos, ¿amb qui compararíeu-la, de les dones mortals? ¿Que no l'has vista, quan dansa, que tota ella sembla un ritme? Colorada com és de rostre i llavis, sembla una flor gronxada per les aures, amb el sabê, endemés, d'ésser formosa. |
| Donz. I. | Mireu-la que ja torna amb les companyes. |
| Donz. II. | Mireu-la, ara que ve a pleret i dolça: sembla Diana amb son estol de nimfes brillant entre elles tan perfetes, única per la gran majestat, amb el bell aire i amb aquest no sé què que té a la cara |
