Vés al contingut

Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/13

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mentres la dida va contant rondalles
dels déus i els homes, ella, la princesa,
s'atura de filar, de tan atenta,
i avança el cos per a millô escoltar-la,
i el rostre se li encén i els ulls li brillen.
Donz. I. Més fou aixís encara, l'altre vespre,
quan el bon vell Daimó, al so de l'arpa,
cantà les gestes dels valents de Troia,
que ella talment semblava que hi vivia
i mudava el semblant amb les paraules,
alegre o trist segons la sort dels hèroes
esdevenia en el cantar: mig reia,
li espurnaven els ulls, o ja restava
amb la boca entreoberta com bevent-se
les paraules alades del poeta;
i de vegades s'estremia i feia
un gesto com volent intervenir-hi
per socórre’ a algun hèroe, o vènce’ a un altre...
Donz. II. És que ella és bona per muller d'un hèroe,
i fins d'un immortal.
Donz. I.
Què dius? Blasfèmia!
Donz. II. No fóra la primera. I què li manca?
Ni el cor ni el seny; i, en quant a graciosa
de tot son cos, ¿amb qui compararíeu-la,
de les dones mortals? ¿Que no l'has vista,
quan dansa, que tota ella sembla un ritme?
Colorada com és de rostre i llavis,
sembla una flor gronxada per les aures,
amb el sabê, endemés, d'ésser formosa.
Donz. I. Mireu-la que ja torna amb les companyes.
Donz. II. Mireu-la, ara que ve a pleret i dolça:
sembla Diana amb son estol de nimfes
brillant entre elles tan perfetes, única
per la gran majestat, amb el bell aire
i amb aquest no sé què que té a la cara