Artemis canto, de sagetes d’or, verge venerable,
molt bulliciosa, que es plau en tirar ses segetes als cervos,
d’Apol·ló germana, el del glavi d’or, que per les muntanyes
i els cims ventejats li plau la cacera, estén son are d’or
i llança els trets dolorosos: tremolen els cims més alts,
en la selva ombrosa ressona el terrible udol de les feres,
i tota la terra es commou, i la mar, tan plena de peixos,
mentre ella, la dea de cor tan valent, corre ací i allà
ferint tota bèstia feréstega. I, havent-se aixís delitat
en tirar sagetes, amb el cor joiós afluixa son arc,
i al palau se’n va del germà tan amat, Febos Apol·ló,
a la rica Delfos, a menà el bell chor de les Muses i Cárites:
penja les sagetes i l’arc vindadís, i, ornada i vestida
gradosament, mena els chors, que canten amb divines veus:
canten i celebren a Leto l’esvelta, que infantà tais fills
que en pensaments guanyen, i en obres també, a tot immortal.
I ara, fills de Zeus i Leto, de cabells formosos, salut!
I jo recordar-me voldré de vosaltres i d’un altre cant.
