Pal·las Atenea, la dea gloriosa, començo a cantar:
de cor implacable, la sapientísima, la d'ulls esplendents,
verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;
la que Zeus el próvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,
ja tota vestida d'una resplendenta armadura d’or,
amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa
del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la égida,
alçava la llança punxanta: del salt i de la terrible
força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,
retrunyí la terra horrorosamente i el mar, al voltant,
revolt aixecava ses ones purpúries, en fúria vessant-se
les aigües salades entorn: el brillant fill d'Hiperió
deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge
Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal
se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.
Ara, doncs, o filla de Zeus!, qui porta la ègida, salut!
Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.
