Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/199

⁂

Entre esbarzers, la roba a trossos,
el trobador per munt se'n va.
Amb aigua al coll passa els rius grossos;
no acut ningú a dar-li la mà.
Perdut i sol, mou ara els passos
penosament, trist i afligit:
ja ni el llaüt pot tenî als braços
i té el cor tot adolorit.
—Trista és ma sort, sense esperança;
desemparat arribo aqui:
jo porto arreu la benaurança,
però ningú me'n dóna a mi.
Jo l'alegria de la vida
porto a tothom, fent-li més lleu,
i amb una almoina escarransida
cada un m'aparta de prop seu.
Tal com el pas de primavera
és el meu pas davant la gent:
ningú m'atura ni em fa enrera,
ningú em pregunta mon turment.
Tothom espera la collita
sense pensar en la llavor:
jo els dono el cel que a orâ els invita,
i ningú em dóna una oració.
En els meus llavis de poeta
sento un poder d'encantament:
així sentís en la mà dreta