Alça's alegre i amb gran pressa,
el trobador, del somni suau:
el parc ombriu ardit travessa
fins a la porta del palau.
Veu la muralla llisa i muda,
mes el seu cant s'hi ha enfilat:
en veu baixar, d'amor vençuda,
a la princesa amb majestat.
Ressonen, dins, les armadures;
mes ells, d'amor fortment units,
van a fruir-ne les dolçures
en la foscor ben escondits.
Escondits resten, temorosos
l'ira del rei al pressentî:
mig afligits, mig venturosos,
veuen alçâ's cada matí.
De la novella mare el sòmit
canta el poeta dolçament,
i en l’amagatall incògnit
se n'entra el rei pels cants que hi sent.
La filla es treu del pit, i mostra
a l'avi, el nét de cabell ros;
mullê i marit baixen el rostre;
l’enuig del rei de cop s'és fos
davant l'amor i la poesia:
un pare, rei i tot, cedeix,
i aquell dolor que el consumia
en pler de vida es converteix.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/201
Aquesta pàgina ha estat validada.
⁂
