Sols sentim el dolç murmuri
dels desitjos temorosos;
sols mirem en ulls estàtics;
sols tastem el bes;
tota cosa, sols tocant-la,
ja se'ns torna ardor i aroma,
ja se'ns torna pit tendríssim
en amor encès.
Sempre és nou i mai s'atura
el desig de l'abraçada,
d'ésser una sola cosa
amb l'aimant profondament;
de rendir-se i no negar-se,
d'un en l'altre consumir-se,
de nodrir-se l'un de l'altre,
l'un de l'altre solament.
En amor i en alta joia
submergits estem per sempre
des de que l'ardència impura
del món se'ns fongué;
des de que es cobrí la pira,
des de que s'alçà la flama,
i nostra mortal presència
desaparegué.
Tot l'encís de les memòries,
suau passió de l'enyorança,
ens penetren i temperen
nostres purs ardors:
hi ha ferides que no es curen,
i una divina tristesa
viu en nostre cor, desfent-nos
en torrent de plors.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/228
Aquesta pàgina ha estat validada.
