Aquesta pàgina ha estat validada.
I
O cel que estàs sobre meu! O cel pur! O cel profond!
Abim de llum!
Contemplant-te tremolo de desitjos.
Llençar-me a tes altures, que són ma profunditat.
Refugiar-me en ta puresa, que és ma innocència.
Tu no parles; i així m'ensenyes ta saviesa.
No ens parlem perquè sabem massa coses: ens callem l'un a l'altre; i sols ens somriem la saviesa.
Tot ho hem après plegats.
Plegats ho hem après el superar-nos
i el desennuvolat mig-riure:
el brill serè dels ulls que es mig riuen des de llunys infinits al través d'enterboliments de pluja.
I, fent via tot sol,
¿de què anava mon ànima afamada
en les marrades de la nit?
I, muntanyes amunt,
¿què anava cercant jo, si no era a tu,
a dalt de les muntanyes?
Tot mon voler és volar, volar endins de tu.
I ¿què he avorrit jo tant com els núvols que passen,
ni com tot lo que t'entela?
