Aquesta pàgina ha estat validada.
I fins he avorrit el meu avorriment,
perquè també t'entelava.
Jo tinc rancúnia als núvols: s'arrosseguen
robant-nos lo que és teu i meu: l'enorme
afirmació sens límits:
rancúnia an aquests núvols ronsejaires que tot ho am t-janen i ho temperen:
mitjans, sempre mitjans, ni saben beneir ni maleeixen.
Que més m'estimo trons i terratrèmol, i fúria de tempesta, que el pas furtiu i silenciós dels núvols;
i també d'entre els homes avorreixo aquells de pas suau i de tot a mitges, que són com núvols insidiosos.
«Qui no pot beneir que aprenga a maleir.»
Aquesta brillant afirmació davalla del cel brillant a mi: aquesta estrella brilla fixa en mon cel, fins en nit fosca.
Mes jo sóc un beneïdor, un que diu sí; i duc mon sí beneïdor per damunt de tots els abims.
He lluitat molt temps i m'he tornat lluitador per a tenir un dia les mans lliures per a la benedicció.
Heu's aquí ma benedicció: estar sobre tota cosa com si un fos el cel d'ella, el seu sostre esfèric, sa campana atzurada, la seva seguretat eterna. I beneït siga el que així beneeixi!
Perquè totes les coses són batejades en els confins de l'eternitat i més enllà del bé i del mal; que el bé i el mal mateixos són penombres i sols tribulació, i núvols que s'arrosseguen.
Cert que és benedicció i no blasfèmia
lo que us dic: que al damunt de tota cosa
hi ha el cel atzar, i el cel innocència, i el cel alegria.
L'atzar és la noblesa més antiga d'aquest món;
i jo retorno an ell totes les coses,
