deslliurant-les de la servitud d’un fi.
I aquesta llibertat i cel brillant
be posat com campana atzurada damunt d'elles
al dir que damunt d’elles no vol cap voluntat.
En les coses trobo jo aquesta seguretat benaurada:
que totes dansen amb peus d’atzar.
O cel que estàs sobre meu! Cel pur! Cel alt!
La teva puresa, per mi, és no tenir teranyines de raó
i el ser un trespol de dansa per a el diví atzar,
i taula divina per a els divins daus i jugadors de daus.
Per què et tornes roig? — He dit lo inefable?
Em dius que calli i me’n vagi perquè ve el dia?
El món és profond, més profond de lo que el dia mai ha
pensat. No tot pot tenir veu davant del dia. El dia
ve, separem-nos.
O cel que estàs sobre meu, cel vergonyós, cel encès!..
O ditxa de l’anar a sortir el sol!
El dia ve? separem-nos. — Així parlà Zarathustra.
EL CONEIXEMENT PUR
Anit s’alçà pel cel, tan grossa i plena
la lluna, que semblava a prenys d’un sol.
Prenys mentiders! Tot ment en la furtiva
que corre de nits
com gat per les teulades.
Oh! no, no els puc sofrî als que s’insinuen
per les escletxes de balcons i portes.
No em plauen passos quiets i avellutats:
vull passos que ressonin
amb dringants esperons,
passos que parlin.
