Amo an aquell que té l'ànima que vessa, que s'oblida a si mateix, i totes les coses són en ell: per això totes les coses poden ésser el seu Ponent.
Amo an aquell que és esperit lliure i cor lliure: així el seu cap és sols entranya del seu cor, i el seu cor l'empeny al Ponent.
Amo a tots aquells que són com pesantes gotes que cauen solitàries dels núvols negres pendents damunt dels homes; perquè ells anuncien que ve el llamp i cauen com precursors.
Mireu: jo sóc un precursor del llamp i una gota pesanta del núvol; mes d'aquest llamp se'n diu el Sobre-home... —
Mes Zarathustra va entristir-se i digué al seu cor:
— No m'entenen: no sóc la boca per aquestes orelles.
Massa temps he viscut en les muntanyes, massa temps he escoltat els rius i els arbres.
Immòbil és mon ànima i serena com les muntanyes al venir el migdia; mes ells me creuen fred i que me'n burlo.
I em guaiten i riuen, i rient m'odien. Hi ha gel en les seves rialles... —
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/246
Aquesta pàgina ha estat validada.
