Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/25

i se m’han emportat; pro de seguida les he fetes tornà i ja no et perdíem de vista. Mes bé prou m'he adonat prompte que no et calia ajuda ni defensa; que ell no sols t’implorava humil i míser, sinó que era, ademés, un home noble.

Naus.

Ho és, Dimántia, ho és: en sóc segura. Es com un rei, Dimántia; és com un héroe, és com un immortal: que no el senties?

Dim.	Es veu que ha patit molt: no és lo que et deia?

Naus.

Ha patit molt, ha patit molt, Dimántia. Pro, aixís i tot, no has vist quina presència? ¿No has sentit quin parlar, quines paraules me deia tan de seny i ben portades? ¿No has observat la pausa amb què es movia i amb quina reverència? I la veu seva quin so té! sembla d’or: no és cert, Dimántia? Sona el mateix que un cant, diga el que diga, mots lleugers i enternits, o bé espantosos, aponderant les gestes més horribles. Mai perd el seu compàs, ni una musica que té fonda i igual: sembla un poeta que amb el cant glorifica les més fortes passions i les penes més amargues. Ai, Dimántia!… no sé… no sé el que em passa.

Dim.	Estàs commosa, sí, estàs encesa, estàs febrosa i tot. Què tens, Nausica? És l’espant, no és vritat?, és la sobtada troballa d'un estrany, és la conversa de fets tan extremats, és aquest home, tan diferent de tots els que sols veure.

Naus.

Oh! sí: vivim aquí molt retirades; no sabem res del món ni de ses terres, i tot ens ve de nou. Jo me’n voldria anar lluny, anar lluny, a la ventura,