Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/27

Dim.

Anem, Nausica: aparta el teu cor innocent d’aquests ensomnis. ¿Voldries que per tu la gent morissin i portar malaurança a tots els regnes, i al marit, i a l’aimant, i a tants sens culpa? Anem, que és hora d’ordenar la marxa i de guià aquest home a casa teva perquè diga an el rei son nom i origen i a on li cal anar…

Naus.

(Sen van.) És cert, Dimántia. Qui serà? D’on deu ésser? A tu qué et sembla? (Surten les donzelles amb un cistell buit.)

Donz. ii.

S’ho ha acabat ben bé tot: es veu que estava afamat.

Donz. i.

No és estrany: igual faries tu en el seu cas.

Donz. ii.

Ai! no: si una tempesta me llencés en la mar sotraguejant-me com an ell, i deixant-me esmaperduda, de l'espant no menjava per molts dies.

Donz. i.

Oh! ni mai més, que ja series morta.

Donz. iii.

Pro ell es veu que és fort: sembla una torre!

Donz. ii.

És tot un home; pro no té paraules ni ens ha dit res…

Donz. i.

Altres afanys tenia.

Donz. ii.

Pro molt bé que ha parlat a la princesa.

Donz. i.

És diferent; i, a més, crec que a nosaltres ens deu tenir malícia, perquè sempre fugíem d’ell en compte d’assistir-lo.

Donz. ii.

Això també és vritat; que, si s’haguesse hagut de refiar de nostra ajuda, s'hauria mort aquí, tot sol, de gana, com un gos rabiós…

Donz. iii.

D'això, tu, dona, en tens la culpa…