Aquesta pàgina ha estat revisada.
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m’heu donat!
Tenia el mar al darrera
i al davant el Montserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l’eternitat.
Més enllà d’altres carenes,
el Pireneu, tot nevat,
i aquell dolç país de França
que deu ser a l’altre costat...
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m’heu donat!
Tot baixant per la drecera
he vist un arbre rosat:
ametller que presumies,
un altre se t’ha avançat.
—De massa matiner que era
ara em veus tan despullat:
les glaçades d’aquests dies
totes les flors m’han llevat;
prô encara en tinc unes quantes:
mira’m de l’altre costat.
—Ara veig que no tens culpa:
ametller, que Déu te guard,
que sens tu la bona nova
no m’ho hauria semblat.
