O Dimecres de Cendra, que estens
tes boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l'altra de vies poblades!
En aquesta alguns raigs somrients
del sol de febrer
posen alegria.
Mes boires somriuen, passades també
d'un raig de poesia.
És aquell etern tornâ a començar,
és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
salta una paraula
tota il·luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà.
Tot el pensament reprèn arrencada.
Aquesta paraula un dia et pendrà
a tu, també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just creada.
Seré jo que hauré entrat de traïdor
dins de casa teva quan menys te'n temies,
i que m'hauré estat allà en la foscor
per dies i dies,
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/300
Aquesta pàgina ha estat revisada.
