Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/30

de tantes deves o mortals que foren dolces a Ulisses, tu com cap m'ets cara, perqué has vingut a mi amb les mans obertes i amb tota la innocència. Tu no esperes de mi ni aquella força poderosa del braç reial, ni ma famosa astucia, ni els delits de l'amor, que tot ho ignores. No saps que si a rei! que sia Ulisses; i, fins veient-me obscur i miserable i monstruós, quan totes fugirien tu te’m poses davant, dreta i serena, amb l'admiració als ulls, el riure als llavis, i fins, lo que és milló, un xic tremolosa, sols perquè et surt del cor, on els déus regnen. O dolça criatura!…

Naus.

Vina, vina, estranger, que ja a punt tenim la marxa i et durem a ciutat; mes no en el carro: no fos cas que la gent que t’hi veiessin amb nosaltres, diguessin, tot girant-se: — ¿Qui és aquest foraster que ve amb Nausica, d'un aspecte tan noble i admirable? Potsè és el seu promès, i ella a la costa l’ha anat a recebir; potsè és un príncep d’una terra llunyana, que venia per fer-la sa muller, i ella ho callava; potsè és un rei, i en cas qui sap si fóra un déu baixat del cel per posseir-la… —

Dim.

Nausica!

Donz. i.

Què diu, ara?

Donz. ii.

Està exaltada.

Naus.

I això no m’escauria. Jo mateixa que ho veiés d’altra noia, ho trobaria molt mal fet que, apartada dels seus pares, sens haver fet conèixe’, amb llur llicència,