Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/29

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


a llurs palaus i hagin regit llurs terres i

en pau molts anys, i alguns encara s’hagin
enfonsat en l’imperi de les ombres.
Agamemnon!… Aquiles… Ajax… mísers!
Vostres testes altives colltorçaren-se,
a vostres ulls no brilla el sol; i encara
Ulisses va pel món; i l’alegria
del retorn a la pàtria, que ja és morta
o fallida per tants, sols per mi resta
dolça a veni al bell lluny de l’esperança.
Mes ara ja és a prop: un déu m'ho dicta
dintre el cor. Jo et veuré, muller, Penèlope,
tan suau i segura en ton afecte;
i a tu també, fill meu, que ja deus ésser
un home gran com jo; i a vós, mon pare,
de reveure-us tinc fe damunt la terra,
que éreu fort com un roure. Mes ¿vosaltres
m’espereu, a mi, encar? I, en ma figura,
¿hi trobareu aquell que en la memòria
deveu tenir tan altrament? Ulisses,
t’has fet vell, pro has viscut: la sort accepto
de grat; que si algú ara redonar-me
pogués els anys que he anat per tantes terres
patint i aimant, i amb odis i amb victòries,
i tanta experiència de les coses,
i lo que he après i lo que he fet…; si em deia
algú: — ¿Vols tornà a viure els anys que

[foren,

i viure’ls en tes terres i en ta casa,
en pau amb la muller i el fill i el regne? —
jo li diria: — No: la sort accepto,
accepto mos treballs i les angúnies
i la imminent vellesa, perquè em trobo
més ric de mi, més ple del món, més ànima.
I tu, tendra princesa, tu, la última