espurnats de verdor nova
i algun que altre virolat.
És el verd de l'esperança,
és la flor de tots colors.
Quants aucells que van pels aires!
I, en la térra, quina olor!
Tot són vols i cantadissa.
Canta el nin: — Plou i fa sol! —
Tots els arbres se decanten
a l'amor del ventijol.
Als matins és mig daurada
la placeta vora el pont:
cada dia, quan me llevo,
una noia va a la font.
És un jorn radiant de Primavera:
udola el vent pitjant les portes doses;
tot dansa dintre els aires, i en la terra
riuen les roses...
I l'última en florir és la magnòlia,
blanca, opulenta, com un pit de dona.
Quan ja l'estiu son ceptre d'or tremola,
i a l'alè, més ardent de cada dia,
de l'imminent juliol
les altres flors desmaien,
heu's-e-la aquí que esclata
fresca i olorosa, ella,
com per l'abril la rosa.