|
|
Veig Troia, de les portes numeroses
on brilla l'or, febrosa i agitada;
veig moure-s’hi, afanyats, als fills de Príam
d'armadures brillantes, i el tumulte
dels estols defensors; i en la muralla
al pare venerable d'aquells héroes,
al rei August, de blanca cabellera,
voltat dels qui com ell, per la vellesa,
hagueren de deixà el pes de les armes,
formant consell, i en llurs prudents avisos
alternar, plens de seny i de memòries
de llurs fets jovenils. I heu's aquí Helena,
dels braços blancs, venir-hi amb son seguici
de donzelles gentils, entre el tumulte,
coberta d'un gran vel. Els vells la veuen
que s'acosta vinclant-se com la palma,
i, moderant la veu, entre ells murmuren:
— No cal dir que és ben digna de tal lluita,
tal dona, i que, per penes i fatigues
que costi a aquests i a aquells, i gent que hi
no moren pas en va, perquè és divina [mori,
sa bellesa. — I Príam que li parla,
girant-se al camp dels grecs amb la mà estesa
damunt dels ulls, per'mor del sol, i diu-li:
— Digue'm, o filla!, tu que a tots coneixes,
dels héroes grecs qui és aquell que s'alça
més gran que tots i amb majestat. Diria
que és algun immortal. — I la famosa
dona respon-li aixís: — Aquest, o pare!,
és nostre Agamemnon, fill gran d'Atreu
i capità dels capitans, il•lustre
pel poder, pel valor, per la nissaga;
rei de molts pobles i guerrer fortíssim;
cunyat que fou de mi, la dona impúdica,
indigna ja de tal anomenar-lo… —
|
