Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/44

rendiren son esprit; i també és hora de cercar cadascú en la pròpia cambra un dolç repòs. Demà, a punta de dia, acudireu vora la mar brillanta, i en son si posarem la nau segura, ben proveïda de quant calgui a l'hoste per llarg o curt viatge; perquè em penso que és l'afany de tornà a la llar aimada lo que el combat talment. (Surten tots menys el rei, la regina, Nausica i Ulisses, que resta encara de cap damunt la taula. Nausica resta mirant-lo fixament.)

Reina.

O bé, ¿no fóra un immortal que en 'questa humana forma, errant fora l'Olimp per mar i térra, com diu que ha esdevingut moltes vegades per causes que als mortals resten ocultes, vingués ara a parà a la casa nostra, beneint-la per sempre amb sa presència?

Naus.

O mare! potser sí: tot ell té un aire que el fa molt diferent dels altres homes que solem veure aquí, que atrau i espanta… Atrau, més que espantar… però d'un modo diferent de la humana simpatia que ens lliga an els mortals els uns als altres: és un volè anà amb ell, és un rendir-se el cor tan dolçament, que favor sembla que fóra ésser sa esclava.

Rei.	Tingues compte, filla, amb els teus afectes, que el que mostres ara pel foraster (i et veig sincera) no és pas ben bé d'aquells que els déus inspiren als mortals, sinó un altre que ara apunta en ton cor de donzella, i que m'espanta per si aquest fos un déu… I bé podría