Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/44

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


rendiren son esprit; i també és hora

de cercar cadascú en la pròpia cambra
un dolç repòs. Demà, a punta de dia,
acudireu vora la mar brillanta,
i en son si posarem la nau segura,
ben proveïda de quant calgui a l'hoste
per llarg o curt viatge; perquè em penso
que és l'afany de tornà a la llar aimada
lo que el combat talment.
(Surten tots menys el rei, la regina, Nausica
 i Ulisses, que resta encara de cap damunt
 la taula. Nausica resta mirant-lo fixament.)

Reina.
O bé, ¿no fóra

un immortal que en 'questa humana forma,
errant fora l'Olimp per mar i térra,
com diu que ha esdevingut moltes vegades
per causes que als mortals resten ocultes,
vingués ara a parà a la casa nostra,
beneint-la per sempre amb sa presència?

Naus. O mare! potser sí: tot ell té un aire

que el fa molt diferent dels altres homes
que solem veure aquí, que atrau i espanta…
Atrau, més que espantar… però d'un modo
diferent de la humana simpatia
que ens lliga an els mortals els uns als altres:
és un volè anà amb ell, és un rendir-se
el cor tan dolçament, que favor sembla
que fóra ésser sa esclava.

Rei.
Tingues compte,

filla, amb els teus afectes, que el que mostres
ara pel foraster (i et veig sincera)
no és pas ben bé d'aquells que els déus inspiren
als mortals, sinó un altre que ara apunta
en ton cor de donzella, i que m'espanta
per si aquest fos un déu… I bé podría