Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/45

ésser-ho, que nostra illa afortunada no és llunyana a l'Olimp, i moltes voltes hi ha hagut en ella aparicions augustes… I ara tremolo de que aquesta ho sia. (Ulisses, que, alçant el cap, ha anat fent atenció, s’acosta al rei, dient apesarat:)

Ulis.

Oh! muda el pensament, rei, i no cregues un instant més que puga ni assemblar-me jo als eterns fills del cel. Un mortal semblo, i un mortal sóc, i ben mortal; i encara el més atribulat de quants respiren.

Reí.

Doncs ¿qu’és aquest misteri que t'envolta i aquesta majestat que solitària duus pel món; l'arribada tempestuosa a l'illa nostra, i per què et torbares tant i tant al sentí el parlar d'Helena damunt dels grecs? O bé, si el fat te priva de declarar del tot ta procedència, digues almenys a on vas i què et fa falta, perquè nosaltres puguem dar-te ajuda i conduir-te a l'enyorada térra on veieres la llum; que és el fet nostre, aquí posats en mig la mar deserta que no té guia, ni senyals, ni terme, sinó tot'ella un tremoló uniforme, és el fet dels feacis dar guiatge a qualsevol que a nostra platja arriba esmaperdut, i en pau aconduir-lo amb nostres naus segures i lleugeres que no erren mai camí, ans semblen veure’ls amb propis ulls damunt la mar immensa i emprenen sempre aquell que més convinga al qui porten damunt, sense torbar-les l’obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires. Tal gràda havem dels déus, i això ens obliga.