Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/45

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ésser-ho, que nostra illa afortunada

no és llunyana a l'Olimp, i moltes voltes
hi ha hagut en ella aparicions augustes…
I ara tremolo de que aquesta ho sia.
(Ulisses, que, alçant el cap, ha anat fent atenció,
 s’acosta al rei, dient apesarat:)

Ulis. Oh! muda el pensament, rei, i no cregues

un instant més que puga ni assemblar-me
jo als eterns fills del cel. Un mortal semblo,
i un mortal sóc, i ben mortal; i encara
el més atribulat de quants respiren.

Reí. Doncs ¿qu’és aquest misteri que t'envolta

i aquesta majestat que solitària
duus pel món; l'arribada tempestuosa
a l'illa nostra, i per què et torbares
tant i tant al sentí el parlar d'Helena
damunt dels grecs? O bé, si el fat te priva
de declarar del tot ta procedència,
digues almenys a on vas i què et fa falta,
perquè nosaltres puguem dar-te ajuda
i conduir-te a l'enyorada térra
on veieres la llum; que és el fet nostre,
aquí posats en mig la mar deserta
que no té guia, ni senyals, ni terme,
sinó tot'ella un tremoló uniforme,
és el fet dels feacis dar guiatge
a qualsevol que a nostra platja arriba
esmaperdut, i en pau aconduir-lo
amb nostres naus segures i lleugeres
que no erren mai camí, ans semblen veure’ls
amb propis ulls damunt la mar immensa
i emprenen sempre aquell que més convinga
al qui porten damunt, sense torbar-les
l’obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires.
Tal gràda havem dels déus, i això ens obliga.