Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/46

Reina

Mes ¿no serà ben trist acomiadar-te, després d'haver-te hagut a casa nostra i que ens fores ja aimat, sens poder dir-te, ni repetir nosaltres en ta absència, el nom amb que et cridà la teva mare quan eres petitet, i després jove l'aimada dolçament, i tots els propis; el nom amb què et donares a conèixer en ta ciutat i el món; el que il⋅lustrares després amb els alts fets que s'endevinen només amb ton posat i la presència?

Naus.

(Amb vehemència.) Digues qui ets, d’on ets. [Digues-ho, digues-ho.

Ulis.

O filla! Tu pots més que els déus i els homes… Doncs Ulisses jo só, fill de Laertes, qual nom va ressonant per mars i terres, i famós per sos fets ja fins als astres.

Naus.

O déus! En va ja no em parí la mare, que he conegut a un hèroe!

Reina.

Filla… vina.

Ulis.

El rei só jo de la serena Itàquia, que és reina entre les illes que la volten: Dulíquia, Samos i Zacinto ombrosa. Allí vegi la llum; allí mos pares, allí el fill, la mullè, els vassalls, m’esperen de vint anys ha que en vaig partir per 'nar-me'n amb l'estol grec davant dels murs de Troia. Troia caigué a la fi, pro allí comencen els meus treballs.

Rei.	O trei d'Itàquia il⋅lustre! Deixa ara que de nou la benvinguda jo et doni més solemne i germanívola. Asseu-te aquí, en mon reial seti, a taula; beu en ma copa a tes deitats propícies; mana com en el teu en el meu regne,