Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/50

el cant suau de nostres llavis dolços, d’on brolla una divina saviesa. Vina, Ulisses, ací… oh! vina, vina. — Aixís deien; pro el cant… inexplicable. Jo em debatia en mos lligams fortíssims, implorant amb la veu i amb la mirada a mos companys, que, sords, girant la testa i doblegant-se sobre els rems amb força, que es vinclaven com arcs damunt de l'aigua, se n'enduien la nau com una ploma, fugint del gran perill, que, miserable, sols jo, el més advertit, no reparava… I aixís se perdé el cant en llunyania. (Pausa.)

Naus.

Ai, mare! quina tarda, quina tarda!

Rei.

Pro explica'ns, si és que et lleu i vulgues dir-ho, quin és aquest mal astre que governa aixís la teva vida i se t'emporta d'aquí i d'allà, i d’un perill en altre, destorbant-te el retorn a casa teva, i aquest bon astre, ensems, que en tot t’ajuda i que, a cada mal pas, de nou t’aixeca, i en cada lluita et dóna la victòria, pro mai del tot.

Ulis.

Mon astre és que sóc home extremat en el bé i el mal: ofesos tinc als déus immortals en moltes coses, i ten altres molt servits; i aixís batallen per mi o contra de mi, i vaig fent via combatut per corrents molt encontrades. Mes ara espero que la fi s’acosta de mos treballs, i una suau vellesa promesa m'ha sigut.

Naus.

Per qui? Vols dir-ho? (S’ha fet nit: la cambra és fosca.)

Ulis.

Per l'esprit de Tirès, el vell oracle,