Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/51

sepultat en l’imperi de les ombres en temps remot.

Naus.

N’eixia per parlar-te?

Ulis.

No, que jo he davallat al fosc imperi.

Naus.

Tu has estat a l’infern?

Ulis.

Jo el primer home só que hi he estat i n’he tornat.

Naus.

Ai, pare! Ai, mare! No ho sentiu? (Pausa.)

Ulis.

Era nit negra que la nau nostra va encallà en el gèlid confí de l’oceà: allí sentírem l'estrèpit dels dos rius que, udolant, cauen dins l'Aqueró. La nit allí és eterna: pugi pel cel o baixi el sol en terra, allí no hi toca mai: allí tot ombres. (Pausa i gran silenci.) D’elles sorgiren prompte a l’entorn nostre pàl⋅lides figuracions i vans espectres dels que foren un temps formes humanes: jovenets morts abans del temps de bodes, mares novelles amb el fill tendríssim encara al braç, molts homes fets i dones amb el gest del patir imprès al rostre, guerrers amb l’arma en la ferida oberta, vells decaiguts i velles cordormides… Entre elles vaig conèixer-hi a la mare. (Pausa i gran silenci.)

Naus.

(Afanyosa.) I què més? i què més?

Ulises.

Jo, que m’estava allí assegut, però amb l’espasa nua damunt la fresca sang del sacrifici que havia ofert als déus del fosc imperi, no hi deixava acostà als pàl⋅lids espectres que sols tastant-la heuen semblant de vida.