Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/60

Daimó.

No cregau que per molt [gran estona no hi penses en la nit; que ses paraules i el so de la veu seva, i un misteri que hi sentia a l'entorn, en mi restaren fortament, llargament… Sabeu qui era?

Naus.

Ai! si ho sé! Ai! si ho sé!… Si tu ho sabies!… No ho diràs a ningú? Cal molt callar-ho! No ho dirás a ningú?

Daimó.

Jo no més parlo amb els déus i amb vosaltres.

Naus.

Dones escolta… No ho digues a ningú… El rei Ulisses! aquell mateix Ulisses que tu cantes, aquell que expugnà Troia amb ses astúcies i amb son braç… Oh! i, encara, ¡quantes coses, quantes coses, a més, que li passaren i que tu no les saps… ni ningú!… Escolta… És de presència gran… els ulls li brillen, color d'aram la barba i cabellera, i tot ell com un déu…

Daimó.

Princesa!…

Naus.

Escolta… Ha corregut deu anys després de Troia: els immortals l’han perseguit, i els homes; pro de tot s'és sortit… Té una manera de parla i de cantar…

Daimó.

Pro és ell?

Naus.

Escolta… Ha sentit el cantar de les sirenes; i tot allò del fet de Polifemo és vritat.

Daimó.

Cert?

Naus.

I la disputa amb Aiax és vritat… tot vritat quant d’ell se canta!