Vés al contingut

Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/61

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Daimó. O déus! Jo us don mercès que, en mes velleses

i ans de morir, m’hagi sigut propera
una presència tal. Anc que la vista
m’hagi sigut negada, oh!, com me fóra
grat de besar ses mans reials, princesa,
i tocar sos cabells!

Naus.
Escolta, escolta…

En la gruta divina de Calipso
ha sigut encantat dies i mesos;
i fou amic de Circe l’encisera,
que li mostrava la terrible via,
la que en vida no ha fet mai cap més home.

Daimó. Què dius!
Naus. Ha estat dintre l'infern, ell, l’únic,

i ha vist les ombres de les gents que foren,
la de la seva mare. Ell la volia
abraçar, i ho provà per tres vegades,
i diu que cada volta se’n tornava
els braços buits al pit, i no estrenyia
res més que l’aire fose.

Daimó.
Horrible! horrible!…
Naus. Les ombres grans d’Agamemnon i Aquil⋅les

li han parlat, i ell an ells; i li contaren
les grans tragèdies llurs, i ell els hi deia
lo tque resta en el món.

Daimó.
Sublim col⋅loqui!
Naus. Sols d’Aiax diu que l’ombra encara irada

no li volgué dir res: a ses preguntes
girà l’espatlla, desdenyós, i anà-se’n.

Daimó. I les divinitats?
Naus. Veié-les, creu-ho.

Mes jo no ho sé pas dir: sols me’n restava
una terror sagrada…

Daimó.
I ara, digues,

on el podré trobar per venerar-lo?