Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/62

¿En quin lloc on m’embriagui amb la mateixa aura immortal que el seu gran pit respira?

Naus.

Ai! massa prompte el sentirás que passa (Abatuda.) per ’quí mateix cap a la nau ditxosa que ha d’emportar-se’l a través la immensa planura de la mar fins a son illa, que diu que de la nostra no és remota. Mes ai! massa que ho és, que no es pot veure!

Daimó

Princesa, us sento trista i afligida.

Naus.

Trista, sí; afligida, no. Só lassa. (Molt abatuda.)

Daimó.

Voldríeu que restés aquí, aquest héroe?

Naus.

Com podría voler-ho? Per què? Digues. El fill, l'esposa i els vassalls l’esperen allà en la seva pàtria, i ell l'enyora i anys i anys ha penat en camí d’ella… Jo mateixa li he obert l'última porta.

Daimó.

I us en sap greu?

Naus.

Oh! no. ¿Quin goig més lícit que retornar la seva pàtria als tristos que van pel món?

Daimó.

¿Voldríeu, tal vegada, anar-vos-en amb ell?

Naus.

(Apart.)  Daimó! ventura, en ’quest instant, que no em pots veure el rostre!

Daimó.

Princesa! què dieu?

Naus.

(Alt.)  No, no ho voldria… No ho sé, lo que voldria… Estic molt lassa.

Daimó.

Resteu, resteu en vostra llar, donzella, anc que ara us sembli trista i desolada. Serveu la visió gran del pas de l’hèroe davant dels vostres ulls: tota la vostra vida en serà il⋅luminada; i, sia vostra sort quina sia, sempre, sempre, en pau reclosa, o bé pel món enduta,