| Rei.
|
Poble feaci: els déus ahi em portaren,
a dintre casa, desvalgut, un hoste
que la tempesta llençà nu a la platja.
És aquest. De son nom i sa nissaga
no ens cal saber: és prou que sia home
i que ens demani assistiment, i vulla
tornà a la pàtria, a cadascú tan dolça.
An això disposats hem d'estar sempre
uns per altres els homes: més nosaltres,
a qui els déus van posar en aquesta illa,
de tota aquesta mar dant-nos l'imperi
i una traça tan gran en partir l'ona
com mai hagi tingut cap altre poble
per conduí als qui en mar han perdut l'esma.
Doncs ara aquest n'és un: jo per vosaltres
l'he acollit, l'he vestit, damunt ma taula
li he posat menjà i beure, baix mon sostre
ha dormit abrigat, i s'hi refeia.
Mes ara, per tornar-lo a la nadiua
terra enyorada, poso en mar una alta
nau, encara per l'ona mai batuda,
ben proveïda, i amb presents que a l'hoste
facin memòria sempre, a casa seva,
de l'hospitalitat que aquí rebia.
(A Ulisses:) I ara, estranger, vulles encara
[un últim
|
