i els boscos sagrats amb arbres nombrosos; complaent-te molt
en els cims de muntanya í altures, i també a les vores dels rius,
que corren al mar; mes, o Febos!, a on ton cor més se plau
és sempre a Delos: els jonis, allí, arrossegant
ses llargues túniques, van amb les dones i els fills, en honor
de tu delitant-se en la sacra dansa i la lluita i el cant.
Qualsevulla que els vegi llavores, diria que són immortals,
i exempts de vellesa; alegrant-se de gràcia semblanta
en homes i en dones de bella cintura; de la gran multitud
de les ràpides naus que hi acuden amb tantes riqueses, i més
de la gran meravella que fan les Dèlies, les verges que són
d'Apol·ló servidores, d'al-lluny-feridor, per sempre famoses.
Elles fan la lloança del déu, i de Leto i d'Artemis,
que tira sagetes; recorden els homes i dones primers;
i quan entonen llur himne encisen a tots els humans.
Saben els cants i les danses sonores de totes les gents,
i semblen oir-se en una veu sola: l'acorden talment!
Salut a vosaltres, o Dèlies! Propici vos sia Apol·ló
i Artemis i Leto! Recordeu's de mi, que sols vos demano
que un dia que vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit
foraster) preguntant: —¿Qui és aquest home, l'aede tan dolç
que ve i us encisa amb son cant? —vosaltres digueu-li amb bon cor:
— És un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n'hi
de ciutat ben poblada en ciutat, i tothom la creurà tal com és.
Mes tampoc cessaré en la lloança d'Apol·ló de l'arc argentat,
al-lluny-feridor, del que Leto de formosos cabells infantà.
