Apol·ló sobirà: és teva la Lícia i l'amable Meònia,
i Milet vora el mar, ciutat agradosa; pro encara és a Delos,
voltada tota ella pel bat de les ones, on més regnes tu.
Heu's-aquí que ja el fill de Leto gloriosa se'n va,
polsant la còncava lira, envers el terrer pedregós
de Pito; cobert de flairosos vestits divinals,
fent sonâ harmoniosa la lira amb son plectre d'or;
i allí, alçant-se, tan ràpid com el pensament,
de terra a l'Olimp, se n'entra de Zeus al palau, a l'augusta
companyia dels déus immortals, atents de seguida
a la cítara, al cant; i totes les Muses, amb veu harmoniosa,
segueixen-lo i canten la glòria eterna dels déus
amb la misèria que en reben els homes i dones mortals
que viuen amb seny insegur i no tenen remei ni esperança
davant de la trista vellesa i la mort. Llavores les Càrites
de cabellera formosa, i les Hores benignes, i la bella Harmonia,
i Heba, i encara la filla de Zeus, Afrodita d'or.
se donen les mans l'una a l'altra i comencen la dansa; i amb elles.
no lletja i petita, ans molt admirable pel rostre i l'alçada,
Artemis, la que ama llançâ al lluny sagetes, la igual d'Apol·ló;
i Ares i l'Argifont vigilant s'hi posen amb elles,
mentre Febos toca la cítara d'alegre ressò;
i llurs peus radiants, i llurs túniques d'or que voleien,
resplendeixen al lluny; i Leto dels bells cabells rossos
i Zeus provident, contemplant-los, plegats, s'alegren el cor.
