Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/86

pensant de cop què faria per fer-la cantar.
La pobra bèstia passava davant del portal pasturant
en l'herba florida, tan lenta en son pas;
i el fill diligent de Zeus, rient, va dir-li aquests mots:
— Bona troballa per mi, i de vàlua! No et menysprearé.
Salut, amable companya! En les festes mouràs a la dansa
En bona hora t'he vist. Mes ¿d’on véns, o tuf, muntanyana
joguina bonica de closca pintada amb tants de colors?
Doncs ara t’agafo i et porto a la casa. I no serà en va:
faràs molt servei. Pro anem's-en a casa, que aquí hi ha perill.
I, ja que vingueres, seràs, mentres visquis, remei per molts mals;
i, després de morta, els cants que faràs!—Digué, i, recollint-la
amb les dues mans, se n'entrà a la casa jugant-hi content;
i a la muntanyana tortuga allí dintre va treure la vida
amb un bell punxó. Igual que travessa un pensament ràpid
a l'home inquiet, o com li llampega l'esguard en els ulls,
així anava Hermes del dit an el fet. Través de la closca
clavava unes canyes de llarg desigual; posava-hi tivanta
una pell de bou, i, fortament teses, set cordes davant,
ben harmonioses: de budells d’ovella les féu. I, després
que la graciosa joguina fou llesta, l’una corda i l’altra
colpia amb el plectre: vibraven sonores al colp de sa mà.
I el déu, alegrant-se de tan bella feta, se posà a cantar
com canten per riure fadrins i donzelles, a l’edat florida,
entorn de la taula. Cantava les noces de Zeus i Maia,
de belles sandàlies: sa pròpia naixença, fruit d’uns tals amors,
i son nom il·lustre; les riques estades, les belles companyes
de la nimfa mare; les fortes calderes i els trespeus lluents.
Però, quan ho canta, moltes altres coses pensava en son cor.
Llavores ficava la còncava lira a dintre el bressol.
Sentint-se, de sobte, de carn desitjós, deixà l'olorosa
cambra i se’n saltava a dalt d’un turó: medità una astúcia
pregona, d’aquelles que els lladres mediten en la fosca nit.
El sol, aleshores, caient per la terra, anava a enfonsar-se
amb corsers i carro, a dins l’oceà, quan Hermes corria
i prompte arribava en aquelles ombroses muntanyes Pièries:
les vaques formoses dels déus benaurats hi tenen l'establa
i també pasturen per les fresques prades que no es dallen mai.
Doncs el fill de Maia, l'Argifont d’ull viu, prengué del ramat
cinquanta d’aquelles vaques bruelantes: se les emmenà