Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/89

Apol·ló, mon germà. I, si el pare no ho vol, veuràs com jo
cercar-me’ls sabré: seré capità de lladres. Si el fill
de Leto gloriosa me vol perseguir, ai pobre d’ell!
A Pito aniré, ficant-me dins de sa estada tan gran,
i li pendré vestits, trespeus, calderes brillants,
i l'or i tot: si ho vols, ja ho veuràs. — Doncs així
s’anaven parlant el fill de Zeus, que porta l’ègida,
i Maia l'augusta, quan Eos, filla del matí, sortia
de dintre el pregon Oceà portant la llum als mortals.
Llavors Apol·ló s'aixeca i se'n va a Onquestos sagrat,
al bosc delitós del déu ressonant que abraça la terra,
i allí trobà, corbat al conreu, a vora el camí,
un vell; i el fill de Leto gloriosa, volent-li parlar,
així començava: — ¡O vell, el bon vell, que treus l’esbarzer
d’Onquestos herbada! Jo vinc de Pièria cercant un ramat:
tot ell és de vaques de banyes retortes. Un brau només,
tot negre, restava pasturant tot sol, seguit arreu
de quatre mastins terribles que fan la guarda a l'igual
dels homes. Els quatre i el brau restaren tan sols: miracle!
Les vaques, a posta de sol, deixaven la dolça pastura,
fugint del prat tan suau. Doncs digues-me, vell
nat de molts anys ha, si has vist algun home que anés
amb elles fent via. — I aquesta resposta el vell li’n tornà:
— Company: no és cosa planera poder donar-ne raó,
de tot lo que ens passa per davant dels ulls en aquest camí
on tanta gent passa que vénen i van: els uns van per mal,
altres van per bé; mes qui sap l’intent que duu cadascú?
Mes jo, cavant tot el dia, de l’alba a la posta de sol,
aquest terrer de les vinyes, he vist (m’ho sembla, no ho sé)
mes crec que he vist un infant, un noi petit, qui menava,
amb una vareta a la mà, unes vaques molt ben embanyades,
marxant cap arrera: les vaques anaven de cara a l’infant. —
Aixís parlà el vell. Febos Apol·ló, havent-lo sentit,
féu via de pressa. Va veure un aucell amb les ales esteses,
i va endevinar tot seguit que el lladre era fill de Zeus,
com ell; i el gran Apol·ló llançava’s llavores rabent,
cobrint ses amples espatlles d’un núvol de foc, envers
la Pilos sagrada, cercant les vaques de peus giradors.
Ben tost trobà les petjades l’al-lluny-feridor, clamant:
— O déus! què veuen mos ulls! Aquestes petjades bé són