Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/112

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Totes les veus de la terra—s'hi van arremolinar;
 prô desseguida
l'infant pesà en el ventre d'Adalaisa
i els va tornâ a la terra. I digué Arnau:
 «Com s'ha espessit ta figura!
La boca't surt enfòra àvida i dura:
 demana per l'infant.
 S'ha desformat ta cintura
i el teu esguart al cel es menys brillant.
Ja't lliguen a la terra prou forts llaços...
Doncs en la terra't deixo... I, ara, adéu.
—Arnau, si jo era teva, no eres meu?

—Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.»


 X

 A punta de dematí,
 les monges del monestî,
que dies ha l'havien soterrada,
varen trobâ a la morta fòra'l sot,
 que tomava la rosada.