Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/127

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 i am l'aimada que decau,
 i am tantes veus clamoroses
 pels camins de la gran pau.


 XVIII

 ESCOLIUM

Com dos que enrahonant van de costat
tot caminant per un camí partit,
l'un pel caire del marge assoleiat,
i l'altre abaix pel bac tot ensombrit,
Adalaisa i el poeta s'han parlat,
cos i esprit ell, més ella tota esprit.

adalaisa

Ai! Quina engunia aquest camí!
Tan fosc, tant fosc, i tant de mal seguî!
Vegés al menys el sol i les montanyes,
les coses resplendint sota 'l cel blau,
i no pas aquest llim de veus extranyes
sens forma ni color... Digues, Arnau:
qui es aquest que per la trista via
nos va menant com ombres sens virtut?
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de la eterna inquietud.