són com el plor de les criatures,
que no té fi ni'n tindrà mai;
són el Dolor, rei de la terra,
que en tot pit d'home's fa sentir....
El Comte Arnau se desespera,
perquè vol dir-lo i no'l sab dir.
Però l'esposa fila i canta
dalt a mitj aire del cel blau.
El Comte Arnau tot s'hi decanta
per si la sent cantar suau.
Mes a sa veu altra's conlliga
que mai s'hi havia conlligat...
que va cantant la cançó antiga
amb una nova pietat.
Es una veu encara viva.
No ve del cel, ni ve dels llims:
ve de la terra, tant festiva,
am verd als camps i am sol als cims.
En un pendiç de la montanya
hi ha una pastora de l'ull blau
que, tot cantant la cançó extranya,
se'l va estimant al Comte Arnau.
Un campanar sona en la altura;
les gents se mouen pels sembrats;
esquellejant salta y pastura
la escampadiça dels ramats...
I la pastora enamorada
canta que canta la cançó:
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/139
Aquesta pàgina ha estat validada.
