Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/150

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —Mes, are, que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
 —Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
 —Amén, amén...

—I el tracte am na Joana, no es injuria
que clama també a Deu Nostre Senyô?
Acusa-t!...
 —Pare, no: no fou luxuria,
sinó una veritable estimació.
Es cert que jo, en ses carns, moltes vegades
hi he enterrat tant de força i de volê!
Mes eren llaç d'amor ses abraçades
i coronat de seny son front serè.
La Joana m'ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos;
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m'ha fet valent i poderós.
M'ha ajudat am l'esguard, am la paraula;
si ha calgut, am la força del seu braç;
cada mitj-dia m'ha llescat pa a taula
i cada vespre m'ha alegrat el jaç.
En paga, jo li he estat amant sol-licit...
D'aixó també me n'haig de penedî?
—Fou un amor desordenat i il-licit!
—Doncs... tan se val!... me'n penedeixo, sí!
—Tens algun pecat més dins teu?