Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/21

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


pedanteries. Mes l'artista que atengui la naturalesa, que sorprengui els seus somriures secrets, que la pinti tal com es i més enllà, es dir, tal com aspira a ser, aquest artista despertarà emocions veres, i triomfarà; triomfarà a la llarga, car, tant com més noves sien les visions que aporti, ab tanta més repugnancia les admetràn els arbitrismes pre-establerts. Felis ell, si, com en Maragall, tot tenint la gracia, sab estimar-la a qui la dona!
 En Maragall era una intel-ligencia forta i serena. Rebia la inspiració i sabía traduirla austerament, sense deixarse portar d'embriagueses; i la seva obra es profondament governada. Unicament en la seva rítmica sembla que hi manca algunes voltes aquest govern indispensable. Mes jo recomano al lector que no precipiti en aquest punt el seu judici, car les més de les vegades, si en la poesia maragallenca's pretereixen les rahons d'igualtat o de simetria, no es per incuria, sinó per introduirne d'altres que l'autor considera més poderoses. Vègin-se algúns exemples. En «El compte Arnau», poesía «L'Anima», s'hi troben els dos versos següents: —«Només fa mil anys que corre — el compte Arnau... i està cansat.» Indubtablement el segón es desmesurat en el ritme, feixugós i recarregat d'ans tòniques;