dupte una gran veritat. Però'l pecat es aturar-se aquí. Si la bellesa artística es govern ¿què ha d'esser la que'ns volta per tots cantons ab la placidesa dels crepúscols, ab la sublimitat dels temporals, ab la variada expressió de totes les coses i moments? Es que no es bella la naturalesa? Es que existeixen dues belleses essencialment distintes? No; no volguèm fer violencia al enteniment; la bellesa es sempre govern, i, com que es sempre govern, aquell qui del mon en descarti la Providencia, li negarà la bellesa: això que ningú pot duptar, això qu'embadaleix els pobles de tot temps i de tot lloc. I es clar, admès l'artista Providencia, heus assí'l nostre mestre; i heus aquí, per reversió, el considerar que no es bella la obra artística perquè sia governada, sinó que es governada perquè imita la actuació de la Providencia tota bella. Imitar el gran mestre, plagiarlo, saquejarlo, endevinarli l'ànima a travers de l'escorça sensible de les coses, llucarli la intenció ulterior, aquella que no es arribada encara a real perfecció... això es ser artista. L'albir, per sí sol, establirà modes passatgeres, escriurà la recepta de les unitats clàssiques, decretarà la xinesca deformació del peu, crearà ents de rahó, que reflexaràn sols una bellesa llunyana, i caurà en les més aborribles
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/20
Aparença