Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/26

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


entre vosaltres.» I no sols no's queixava, sino qu'en la seva aflicció corporal rendia gracies a Deu, exclamant tot sovint: «Deu meu, quina mort més dolsa!» I aquestes i les d'alguna altra oració, que anava mormolant, foren les seves últimes paraules. Era que comensava a gaudir ja les dolçors de la benaventuransa? Oh, l'home excels! Nosaltres, considerant la exemplaritat de la seva vida i de la seva mort, al proposar-nos demanar als cristians lectors que's recordin d'ell en la oració, més aviat que a escriure «preguèu pel mestre» ens sentim inclinats a escriure «pregueu el mestre.» Oh sí, segurament es més felis que nosaltres, i sab per cert a hores d'are si en allò que cantava en vida,

 ¡Oh poeta extasiat...
 hi ha un ressò de les cadenses
 del aucell d'ales immenses,
 que nia en la eternitat.
 J. Ruyra