Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/25

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


poble i li llega un veritable tresor literari. Era senzill, contrari a tot amanerament i pedanteria. Mai se li reparà cap gest d'enveja, ni cap destempransa de ambició; ans bé'l seu esperit, obert a la caritat, estava disposat sempre a favorir els seus companys de lletres, a encoratjar-los quan s'abatien i a cedi-ls-hi tota disputada preeminencia. No tenia enemics. El seu mestre fou el bon Jesús. Els seus últims moments foren els d'un Sant. Va fer com les flors del lligabosc: ab la vinguda del vespre exhalà encare una olor més rica. Desde'l principi de la seva malaltia'n presentí la fí; mes sens espantar-se'n; estava preparat al trànsit i proseguí serenament les tasques literaries. S'havía proposat escriure una disertació titulada «Elogi de la mort», i l'inicià ab aquesta frase: El mellor elogi que pot fer-se de la mort es dir que la mort no existeix. No tingué temps d'afegir-hi altres conceptes; s'hagué de enllitegar i anà extenuant-se lentament, conservant, emperò, el cervell clar i'l cor sencer fins a la darrera hora. Era com una llum que sura sobre un blè apagadís, si'l deixa no'l deixa: una ánima flotant sobre un cadavre; i aixís dies i dies... Mes, lluny de contristarse, donava coratge als seus, i'ls hi deya tendrament: «Jo no us deixo pas; no'm veurèu, però seré sempre