Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/281

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 fins que'l cor me n'ha dit prou.
 Amb un vímet que creixia
 ignoscent a vora seu
 he lligat la dolça aimia
 ben estreta en un pom breu.
 Quan l'he tinguda lligada
 m'he girat de cara al mar...
 M'he girat al mar, de cara,
 que brillava com cristall;
 he aixecat el pom enlaire
 i he arrencat a'corrê'avall.

 II

La mar estava alegra, aquest mitj-dia:
tota era brill i crit i flor d'escuma,
perquè feia molt sol i el vent corria.
Al lluny se veia un gran mantell de bruma.
Damunt les ones, am les veles dretes,
les barques hi brincaven com cabretes.
 
 III
 
Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitaria.
D'hont pot venir l'inquïetut de l'ona?
Ni un nuvol en el cel... ni un alè d'aire...