Aquesta pàgina ha estat validada.
Per sobre'l mar, arroçegant,
la cortina furienta se'n anava.
Fugia en un instant:
algú l'enretirava.
I ha aparegut el mar, que la rojor
de les rieres en tacava la blavor,
i tot esborronat, que pantejava
amb un panteix seguit i sord...
Tot el cel se movia i clarejava...
I una veu tendra ha dit:—Mira la mar!—
i—Ai! la mar!—
Mes la pluja s'hi espessia
altra volta. (—Ai! la mar!... Mira la mar!...—)
La riera, revolta,
s'hi aixamplava endins fins no sé hont...
Ja no hi havia mar:
la terra se'n hi entrava...
I sempre aquell panteix seguit, pregon.
(Ai! la mar! i ai! la mar!...)
Pobra mar blava!
