Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/283

Un himne sense mots, acompassat,
li cantaven les ones en la platja.
El cel, tot llis i tot descolorit,
s'escoltava 'l cantar de les onades;
i la terra, enfosquint-se a poc a poc,
sense veu, sense vent i sense gales,
semblava submergir-se en el no-res,
davant del cel i el mar il·luminant-se
al bes de la lluna, a cada instant més clar,
i a la remor creixent de les onades.

VI

Comença la tardor damunt dels camps.
Al pas dels caminants, s'alcen grans vols d'aucells
en l'aire nuvol i am tristor...
Els pampols se fan vells:
sols als pins es eterna la verdor.

VII

Tot plegat mar i cel s'han ennegrit
i s'hi ha extès com una gran fumera:
tot era pluja i vent... I s'ha enfosquit,
i ja res ha sigut lo que abans era,
sinó un confós neguit
amb un soroll de caos...
........