Aquesta pàgina ha estat validada.
Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatjes carminencs
el blanc quart de lluna nova.
Tot semblava un mon en flô
i l'ànima n'era jo.
Jo l'ànima flairosa de la prada
que's dalita en florir i ser dallada.
Jo l'ànima pacífica del ramat
esquellejant pel bac mitj amagat.
Jo l'ànima del bosc que fa remô
com el mar, que es tant lluny en l'horitzó.
I l'ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.
Jo de la timba l'ànima profonda
hont la boira s'aixeca i es deixonda.
I l'ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.
Jo era l'ànima blava de l'estany
que aguaita al viatger amb ull extrany.
