Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/287

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.


Jo l'ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l'altitut de la carena...

Els nuvols m'estimaven llargament,
i al llarg amor de l'ennuvolament
congriava-s mon ànima serena.

Sentia la delicia de les fonts
naixê en mon sí, regal de les congestes;
i en l'ampla quietut dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s'obria al meu entorn
i reia'l sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les montanyes,
fortament m'adrecava per dû al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
..............

 A l'hora que'l sol se pon,
 bevent al raig de la font,
 he assaborit els secrets
 de la terra misteriosa.