Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/291

GLOSA

En la gran serenor del cel d'hivern
he mirat les montanyes com brillaven,
i se m'ha aparegut el trovador
qu'enllà del temps cantava:

«Aquelles montanyes—que tant altes són,
me priven de veure—mos amors hont són»

Aixís feya sonâ'ls vents d'Oloró
el trovador de cara a les montanyes,
anyorant a la flor del Pirinèu
qu'enllà dels monts llençava sa fragancia.
Ella se deia Agnès i era princesa
de la cort i el reialme de Navarra,
i era tant de mena graciosa
qu'entorn tot-hom li feia mitja rialla;
alta i serena com un gran infant;
i tenía la cara acolorada.
Aixís la vegé un día'l trovador
en la cort del seu pare, que dançava,
i aixís se li acostava per parlar,
plena encare del ritme de la dança:
—M'han dit que ereu trovador,—
feia am veu acaricianta,—
i a mi'm plauen les cançons.—
I amb els ulls n'hi demanava.