Ell, sens esma de dî un mot,
la mirava, la mirava...
fins qu'ella no pogué més
y li somrigué a la cara.
Are ell veia aquell somrís
brillâ a dalt de les montanyes,
i perxò cantava aixís,
com si tornés la paraula:
«aquelles montanyes—que tant altes són,
me priven de veure—mos amors hont són.»
—Quanta terra de tu a mi!
Quanta neu entre nosaltres!
Mes la veu jo llenço als cims:
trametèu-li, neus més altes!—
«Si sabia de vèure-la—i de la encontrar,
passaria l'aigueta—sens por de'm negar.»
—Si tots dos fossem infants,
jugariem a esposalles:
jo seria'l rei d'aquí,
reina tu de l'altra banda.
Jo t'aniria a cercar,
tindriem un gran reialme,
el reialme pirenenc
coronat de neus molt blanques,
planes verdes a l'entorn
i un mar blau a cada banda.
Els vassalls foren pastors,
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/292
Aquesta pàgina ha estat validada.
