Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/317

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 ODA NOVA A BARCELONA


—Hont te'n vas Barcelona, esperit català
qu'has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora am tes cases disperses,
lo meteix qu'embriagada de tant gran llibertat?

—Veig alla'l Pirinèu am ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota extesa als seus peus,
i me'n vaig... Es l'amor qui m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.

—Oh! detura-t un punt! Mira'l mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
 —Vinc del mar i t'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no'm moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre'l meu cor.