Aquesta pàgina ha estat validada.
— 22 —
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la veu esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.
Perxò sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
afegeixo am mà insegura
crits de goig, planys d'amargura
i els himnes d'adoració.
Sols desitjo per ma gloria
que, en havent qui l'oda sap,
a l'instant en que jo mòria,
me la digui de memoria
mot per mot, de cap a cap.
Me la digui a cau d'orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
de la vida, qu'es tant bella!,
el teixit ferm i subtil.
I es farà llavors visible,
al poeta extasiat,
aquest tornavèu que'l fibla
de quelcom qu'inemmudible
refila en la eternitat.
